Contes Breus VI: L’ELITISTA

Sempre he volgut saber per què aquell cap de semana no va passar res. Va ser ell qui em va convidar, i va ser ell qui va decidir compartir l’habitació d’aquell motel de carretera amb mi. Tot semblaba animar una pulsió erótica que em creixia de ben endins d’ençà que el vaig descobrir entrant a l’aula de Literatura Comparada.
Era atractiu, bru i amb els ulls foscos, i jo desitjava desesperadament tenir l’oportunitat de veure’l nu. Em va costar aconseguir-ho: s’afaitava en roba interior, imitant els spots publicitaris televisius, exhibint-se sexualment. Clavant els ulls a les seves espatlles, jo esperava que el seu esguard es trobés amb el meu, reflectits en el mirall, i que, donant-se la volta, avancés cap a mi amb la cara a mig afaitar. Però això mai va succeir.
He intentat explicar-me, des d’aleshores, el per què d’aquella aparent contradicció. Fa molt poc que he arribat a la certesa punyent: jo no li agradava. Ell, als seus 21 anys, ja havia aconseguit posseir cents d’homes. Per a mi, el sexe era un somni que em feia tremolar, sempre adobat amb una important dosi de romanticisme. Per a ell era una activitat esportiva, li servia per evitar l’avorriment. Era el termòmetre de la seva vàlua. Només desitjava els homes més bells i perfectes, però no perquè els desitgés, sinó perquè quan ells demostraven interès per ell, automàticament sentia confirmada la seva pertinença a l’elit. Només era una qüestió de classe: també, com el seu pare, volia pertànyer a un club selecte. I encara que en aquell moment la meva companyia li feia falta i la meva mirada afamada potser l’afalagava i li servia de gratificació personal, ficar-se amb mi al llit no li hagués fet guanyar cap punt, potser, fins i tot, l’hagués fet perdre algunes dècimes en la seva autoestima.

L'ELITISTA de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Contes Breus V: The After Day

Que tot allò fos veritat no era el que més l’emprenyava, sinó que aquells que ho havien profetitzat fossin vindicats, fins i tot més enllà dels seus propis pronòstics.
Havia trencat tot els lligams, íntimament segur que tot allò era fals, tot i que, és clar, les comprovacions mai havien estat del tot empíriques – i és que els assumptes de fe no responen a la raó ni a la veritat científica, és qüestió de creure, i res més-. Per aquest motiu no podria suportar veure aquells rostres abans estrictes, intransigents, de mirada penetrant i severa, ara coronats per un somrís de felicitat absoluta. No podia acceptar que havia triat el camí errat. I el pitjor no era que Ell existís de debó, sinó que recolzés l’equip contrari.
Caminava entre les runes dels edificis, esquivant les restes humanes esmicolades i disperses. L’asfalt tacat de vermell. En un revolt la va descobrir: després de clavar-li una puntada de peu sense voler, i mentre aquell cap desmembrat rodolava, va reconèixer aquell rostre. “Com podia ser? Ella destruïda? Per què?”
Les preguntes ressonaven enmig d’un silenci esfereïdor quan va descobrir el cadàver d’un altre membre del grup. I un altre més enllà… i tres, i quatre… a mesura que avançava entre ferralles i pedres i sang. “Per què sóc encara viu?”, “Per què no he sofert aquest càstig?”, “Si els meus pecats són tan greus, per què no sóc entre els morts d’aquest Judici Final?”…
Un somriure no precissament místic, ni il·luminat, ni tocat per la gràcia divina, fou la seva resposta instantània. Ostensiblement satisfet, amb una brillantor als ulls declaradament malèvola, va esclatar en una rialla ben sonora – que descobria el seu més íntim i antic desig de venjança per tant de patiment, per tanta humiliació – … una rialla que s’elevava entre el fum procedent d’aquell foc purificador.

The After Day de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons

Contes Breus IV: Azalais i la Caritat

“I si parlo en les llengües dels humans, i dels àngels, i no tinc caritat, sóc com un metall que ressona o com una campana que repica” 1 Corintis 13, 1.

He tingut la ventura de néixer en l’abundància. No sé si la meva mare m’estimava, però sempre em donava allò que demanava. Del meu pare recordo el vestit sempre polit i ben planxat, les camises amb midó, i les discretes agulles d’or que clavava sempre en el mateix punt de cada corbata.
Quan vaig marxar de casa per estudiar a l’Anglaterra, vaig descobrir que existia un altre món. Els suburbis d’aquella ciutat gegantina, la brutícia que nedava en els carrers, aquells rostres pàl·lids i cansats, la pudor de l’alcohol barrejada amb la suor…
Acabats els estudis, jo ja no era la mateixa. L’estricta educació religiosa, basada en una fe eminentment ritual, s’havia esvaït i, en el seu lloc, em vaig imposar amb la joia del convers una vida de caritat, la meva manera d’agrair-li al Senyor la seva bondat en regalar-me aquest status privilegiat.
Aquell jove contractat per cuidar el jardí trasbalsava el meu esperit quan cada matí travessava la reixa i amb la seva destral i les tisores començava la seva feina feixuga sota un sol poc misericordiós. Anava brut i se’l veia cansat, o potser pitjor, vençut per l’existència. Vaig proposar-me apaivagar la seva fam, la seva set de justícia.
Una nit el vaig visitar a la cabana on dormia. Va obrir-me la porta entre sorprès i espantat. El vaig empentar cap a dins i un cop la porta era tancada vaig deslligar-me la bata. Nua, el vaig convidar a gaudir del meu cos. Un just premi al seu treball.
Aquella nit va ser la primera de moltes nits en què vaig sacrificar el meu cos i la meva ànima a favor d’un desheretat.
Temps després el vaig començar a copsar massa satisfet i amb una brillantor als ulls que traspuava desagraïment i supèrbia.
Va ser el moment per desviar la meva atenció cap a un altre desheratat: el nou xofer.
Semblava trist i el seu rostre era incapaç de dibuixar un somrís.
Una nova oportunitat per a ser caritativa.

Azalais i la Caritat por Josep Antoni Garcia Rami se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.

NOTÍCIES

Avui m’han arribat notícies. Dolentes. Me les he pres com han vingut, amb tranquil·litat, pausadament. Les he mirat als ulls i he parlat amb elles, però no he volgut preguntar per què han arribat precisament avui; només he preguntat si els agradava el que havien vist fins aquest moment: un sol feble, apaivagat per la boirina, il·luminant tímidament les façanes dels edificis, i el creixent murmuri de la gent que camina per arribar a la feina.
I m’han dit que els agradava el sol, i la tímida llum, i també els edificis, i després de mostrar-se nues, sense cap vergonya, han mantingut la mirada sense desviar-la dels meus ulls. Els he agraït la franquesa i he somrigut, perquè sé que la veritat sempre és millor que la mentida, encara que no ens agradi. I he donat el meu permís perquè marxessin, no fos cas que els quedés encara per fer alguna visita pendent… i potser, en aquest nou trajecte cap a un nou destinatari, canviaven el seu rostre. No he volgut entretenir-les massa, les he acomiadat amb el meu silenci i les he estimat.
El sol ja era més fort, i la boirina més feble, i una nova brillantor vestia els edificis mentre la gent caminava endavant. Aleshores ha estat quan he decidit sortir altre cop al carrer i fondre’m amb la vida.

Notícies por Josep Antoni Garcia Rami se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.

Contes Breus III: Halima

Els ulls de la Halima són dues olives negres nedant en un glop de llet. Una mirada atapeïda de llum, encuriosida per la vida que descobreix pas a pas. Amb només tretze anys, ja sap quin és el feixuc camí que algú, o alguns, han previst per a ella. Quan es lleva al matí, a quarts de sis, sap també que ha de servir els homes de la casa. Prepara l’esmorzar, renta els plats que va deixar el pare la nit anterior i posa una rentadora. Després neteja i recull les restes del primer àpat disperses a la taula. Quan tots marxen cap a la feina i es queda sola, encara troba temps per donar una ullada als llibres de segona mà amb els que anirà més tard a l’institut. Mai no ha estat poruga: aquesta nova vida, en aquest nou país, és una oportunitat per viure aventures abans mai somniades. Quan és a punt de sortir és el moment de la tria més important. Alliçonada com a filla, com a dona, sap que triarà un dels quatre mocadors que guarda, doblegats i endreçats, a la seva calaixera. I secretament voldria, aleshores, ser capaç de decidir, lliurement, abandonar-los en aquell calaix blau. Però sap que això només seria el primer pas d’un seguit de complicacions que no sap si podria suportar. I potser, ara per ara, més valgui tenir el pare content. I els germans. I els amics del pare que l’acompanyen a la mesquita. I la mare allí on sigui. I Alà, que ens mira sempre i ens vigila des del cel.
Quan surt al carrer, amb un mocador blau cel que amaga els seus rínxols negres i sedosos, abaixa el cap. Sap que, de moment, i potser per sempre més, és el camí menys arriscat i el més planer.

Halima de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Contes breus II: Estació XO-3b. Dia 4.513 de la Missió.

Mentre ella es gira i marxa cap a la seva nau, sento una profunda punxada que em fa més evident aquell nus a la gola que ha aparegut des del primer moment en què ella ha arribat.

He sentit, des del principi, la seva mirada encuriosida, i el seu somrís captivador, n’estic segur, no era només un recurs per seduïr-me.  M’ha preguntat moltes coses: què com visc, que com en sento, que com m’administro el temps, que quines són les meves principals rutines, que com em plantejo el meu futur a l’estació… i mentre ho feia, he pogut observar-la obertament, sense timidesa, i m’he atrevit a sommiar.

M’ha demanat permis per enregistrar la conversa, i ho he permès perquè he pensat que era la solució per recuperar –per fi -   el contacte amb la base.   Tot ha estat perfecte fins el moment en què ha pronunciat les paraules:  “Molt bé, ja hem acabat. Moltes gràcies, sàpiga que el dia 20 de febrer emetrem aquesta entrevista al programa Catalans a l’univers, de TV3”.

No us explico com en sento, no val la pena. Em queden uns quants anys en aquesta solitària estació espacial. L’objectiu inicial de la missió sembla haver-se esvaït, però pel que sembla ja és prou important tenir una senyera plantada en un planeta remot. S’imposen la responsabilitat i el sentit de país.

Ara com ara, l’única cosa que puc esperar són noves ordres.  La resta són miratges.

Comandant Carod

 

Estació XO-3b. Dia 4.513 de la Missió. de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons

Contes breus I: El darrer vol

Una llum blava il·luminava precàriament l’estança, vestida només amb una cadira de fusta i un llit amb estructura de ferro. Els llençols rebregats. La penombra es senyorejava de l’espai i la única via d’aire i llum consistia a abocar-se a la finestra on els llums encesos del carrer i els llampecs intermitents dels neons aferrats als terrats dels edificis eren els únics estímuls luminosos en aquella nit plujosa i fràgil.

Feia estona que es mirava endins i tampoc cap record ni cap pensament podia apaivagar l’angoixa que sentia en copsar la densa i freda solitud d’aquella cambra.

Les idees no tenien prou pes per a romandre-hi, i la sensació de buit absolut arrabassava qualsevol intent de mirar més enllà, de buscar una altre esguard, d’escoltar atentament  el brogit que s’elevaba sordament des del carrer.  Res a seguir, res a destriar, res a valorar.

Es va sentir créixer endins una nova força i un nou alenar.  El va escoltar i va dibuixar amb els ulls tancats la forma que hi sorgia. Sentia inevitablement que ja no era -només- un home, aquell cos era la larva d’alguna cosa nova.

La nova criatura que havia nascut en aquell seu interior l’empenyia a provar sort i sobrevolar les teulades. Formigues als seus peus. Una nova mirada des del cel.  Un vol de llum que acabés per sempre més amb el seu dolor de viure.

No hi havia cap mirall per a comprovar-ho, però aquell nou cos tenia ales, n’estava segur.  La metamorfosi havia estat lenta, i dolorosa, però necessària i alliberadora.

La finestra era oberta de bat a bat.  Ara sí escoltava el batec dels llums intermitents.  I el soroll cíclic del trànsit, hipnòtic, el convidava a llençar-s’hi.  Des de la paret situada a l’altre extrem de la finestra va donar els primers passos, de primer tímids i cada cop més accelerats.

La papallona acabava d’iniciar el seu darrer vol.

Ícar

El darrer vol de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons

Lectures d’estiu I : Sobre “El olvido que seremos” d’Hector Abad Faciolince.

L’estiu a Llançà és, després de massa estius sense apropar-m’hi, una oportunitat per reviure el record, refer i donar cos a aquelles vivències i lliurar-me a la melangia d’un passat que, malgrat tot, no va deixar de ser amable. I és també un privilegi. Perquè “privilegi” és poder, enmig de la que està caient, escapar-se uns quants dies a la platja i gaudir d’aquest mar blau, de moltes petites cales encara recòndites on l’aigua és neta i transparent; de la pau inmensa de les nits, i de les tardes, just havent dinat, en aquesta terrassa àmplia que permet aguaitar les teulades de les cases de la vila, i al fons el mar, i més a prop el campanar de l’església, i més enllà, a ambdòs costats i enfront, el perfil de les muntanyes, les suaus carenes verdes assoleiades i ombrívoles, i enmig els falziots que ningú no sap perquè volen -”què voldrà dir, Serrat?”- elevant-se i travessant el meu camp visual, amunt i avall, lleugers i joganers; el so periòdic i gens feixuc de les campanes marcant tots, absolutament tots, els quarts i a penes sentir el vent, però sí la seva carícia en el rostre, i escoltar a voltes el tren llunyà que s’apropa i s’atura, o potser només passa avisant-nos amb el seu xiulet; i deixar el temps passar, només deixar-lo passar, mentre tot plegat transcorre davant dels ulls i em sento afortunat, definitivament “privilegiat” perquè puc deixar la ciutat uns dies i deixar-me ser un cop més on tantes vegades vaig ser ja fa massa anys.
Sempre l’estiu va lligat amb les lectures. Trio els llibres que tenia pendents, o alguns que vull revisitar,  o alguns que m’han recomanat, i busco i trobo les estones per anar-los llegint mica en mica, sense imposicions, quan em ve de gust, sobre la tovallola a la platja, o assegut en la cadira a aquesta terrassa providencial, o en el llit, just abans d’anar a dormir, o mentre espero que arribi la son de la migdiada.
L’atzar ha volgut que aquest cop m’hagi endut, entre d’altres, un llibre que algú -no recordo qui- em va recomanar fa uns messos i que jo, obedient, vaig comprar juntament amb d’altres lectures.  Aquest llibre m’esperava aparcat a la prestatgeria, encara sense destí, horitzontal damunt de les fileres verticals de llibres ja col·locats (per llegits o abandonats) “en el seu lloc”.
Mentre retorno a l’adolescència i els rostres d’aquell meu passat es fan presents en el mateix escenari que els va donar vida, llegeixo un dels llibres més conmovedors que he llegit darrerament. No tenia cap referència, tret que em van dir “és un llibre boníssim”. I a fe que ho és. I si jo he estat privilegiat per gaudir d’aquests dies de descans, llegint-lo m’he pogut trobar amb el relat d’una altra vida privilegiada, el record d’un fill envers el seu pare, l’amor i l’admiració i l’agraïment, sense perdre la lucidesa i la independència de criteri.
Quan fa uns mesos vaig llegir el conte “de les monedes”, meravellosa paràbola que ens ensenya el millor camí que un fill pot enfilar per aconseguir la veritable llibertat (¿Dónde están las monedas?, de Joan Garriga Bacardí, editat per Ridgen Institut Gestalt), no sabia que trobaria en el relat de l’Hector Abad Faciolince la demostració d’aquest esperit agraït envers aquells que ens han donat la vida.

“El olvido que seremos” és això, la dedicatòria a un pare, i per extensió a tota una família, que li han transmès valors de vida i d’experiència útils per fer front a aquest camí, a voltes lluminós, d’altres feixuc, que és la vida. El mateix escriptor lliga, cap al final de l’obra, aquesta dedicatòria a les “Coplas a la muerte de mi padre” de Jorge Manrique. Perquè el seu pare, el compromès i savi Hector Abad Gómez, va morir assassinat pels paramilitars l’agost de 1987 a Colòmbia. I per aquest motiu el llibre és també, a més a més d’un retorn al passat “privilegiat” que va significar aquell entorn familiar en una família de classe mitjana a la ciutat colombiana de Mérida, una denúncia valenta -i agosarada també- contra els assassins, els que el van matar, i els que, sense utilitzar les armes, van anar preparant el terreny amb el seu odi perquè es van sentir incòmodes amb les justes reivindicacions del doctor, que no va fer més que lluitar, al llarg de tota la seva vida, per millorar les condicions de vida i la situació social dels pobres. Si això, i la seva ingenuitat d’home idealista, el van fer sospitòs de ser “radical d’esquerres” és perquè l’egoïsme i la corrupció d’aquell règim social i polític es van sentir amenaçats i van decidir fer aquesta lectura “interessada” del personatge.

L’Hector Abad Faciolince és una veu autèntica, més encara perquè mai deixa de ser conscient, sense penediment, però sí sense excuses de mal pagador  -ni ironies, com les que gastava un altre privilegiat, el Jaime Gil de Biedma, per exemple en el seu poema “Infancia y confesiones”, quan diu: “Yo nací (perdonadme)/ en la edad de la pérgola y el tenis”- que va néixer i créixer en un entorn privilegiat. El seu pare sempre el va ensenyar a ser conscient de la realitat que l’envoltava, de la injustícia social i dels seus estralls, de les condicions precàries en les que vivien els pobres a les barriades perifèriques de la ciutat, de l’abús de poder dels governants, de la violència gratuïta i el seu origen social, de l’oscurantisme religiós utilitzat i promogut per les elits i pels sectors més conservadors i immobilistes de l’església catòlica per mantenir a tothom en el seu lloc.

I a més d’una dedicatòria, i d’una denúncia valenta, el fill també es fa ressó, mentrestant,  de les més valuoses lliçons que va rebre del seu pare: l’amor a la cultura, en general, a la literatura, a l’art, a la música, la recerca constant i entregada de la felicitat, la confiança en l’ésser humà i en la seva capacitat de canviar -per millorar- el futur col·lectiu, l’esperança, l’espiritualitat autèntica, sense sucedanis, l’alegria de viure i l’optimisme.  Mentre llegim veiem créixer la mirada enamorada d’aquest fill, amarada d’admiració, per un pare que ho és tot.  La tendresa és a flor de pell, però sense deixar-se seduir, en cap moment, pel fàcil sentimentalisme… i és precissament aquesta mirada enamorada la que permet la possibilitat d’un filtre: el fill estima perquè va ser estimat, però pot destriar i ser lliure i tenir la seva pròpia opinió i, si cal, ser crític amb algunes de les decisions i actituds del seu progenitor… que sempre podrà absoldre perquè el seu amor és molt més gran i carregat de consciència.

Us recomano el llibre perquè alimenta l’ànima, perquè regala instants de felicitat a mans plenes, perquè ens fa estimar la vida, perquè ens converteix en éssers bons, perquè és ple de veritats profundes, perquè ens presenta el dolor i ens fa partícips sense abandonar-nos en la desesperació, perquè ens fa acceptar la vida tal com és, i perquè ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb allò que som, amb el nostre origen, privilegiat o no, i perquè ens esperona a estimar la bondat i l’amor per sobre de qualsevol egoïsme.

I perquè veieu de què parlo, us deixo aquí aquest enllaç a Youtube amb una entrevista amb l’autor d’aquest llibre:  http://www.youtube.com/watch?v=zNhUmmwk7jo&NR=1

Lectures d’estiu I : Sobre “El olvido que seremos” d’Hector Abad Faciolince. de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

El darrer enemic

Com has perdut la mirada… i els records. I com les teves paraules naveguen sense timó… i només pots reconèixer que aquell que tens al davant t’estima, i en el fons del teu cor alguna cosa et déu dir que és teu, que tú també l’estimes, encara que et traeix la ment, i no l’identifiques… i dius “el meu germà” quan hauries de dir “el meu net”…
Què trist és estar al teu costat i veure com hi ha alguna cosa en el teu discurs que a tú mateixa t’angoixa… que et déus sentir perduda però ja no pots ni donar-li nom a aquesta sensació… se’t plenen els ulls de llàgrimes perquè en el fons te n’adones, en algun moment, com em vas dir ahir en un brevíssim instant de lucidesa: “perdona, ja no hi toco”.
Què gran que has estat, iaia… quina dona tan ferma, tan decidida, tan valenta, tan treballadora, tan entregada, tan carinyosa… i mira on ets ara: asseguda en un banc deixant fluir paraules que si no fos perquè provenen de la confusió i de la inconsciència serien els més bells poemes, metàfores i imatges que flueixen, encadenant frases fetes, mots que veus escrits en un cartell o en un plafó, records que se’t barregen, noms antics que tornen a la vida i que tú intentes recuperar en el garbuix d’idees que se t’acumulen sense saber que fer-ne… paraules que no estan lligades a cap lògica -un continuum que qui sap on va- només dites perquè et deus sentir viva quan les dius, potser ja tems que el dia que no puguis ser més que silenci tot s’haurà acabat.
I jo, allí assegut al teu costat, encara m’entesto a escoltar-te i a intentar trobar un sentit a allò que dius, volent desxifrar l’enigma, alguna veritat oculta, la teva veritat, perquè en algun moment sembla que estiguis dient… I no sé si aquesta és la meva pròpia bogeria, la d’esperar que encara tinguis coses a dir, o que és possible que en aquest món teu intern, descontrolat, en el que els filtres es desmoronen, puguis dir la paraula que per fi et defineixi i et faci estar en pau amb tú mateixa.
Intueixes coses… preguntes que encara semblen “especialment” dirigides, però no han passat 5 segons i ja has oblidat. I jo aprenc que ara només puc estar allí, deixant-te fluir, dient-te que t’estimo, i deixant que em facis petons, i fent-te’ls jo… No puc més que deixar-me amarar el rostre de llàgrimes quan et veig ara, estimada “iaia Xeli”, i recordo el que has estat, el que vas ser. I somriure quan el record és amable… sempre, sempre a la meva vida, sempre a casa, amb tots nosaltres… treballant per tú i per nosaltres, per treure endavant la teva filla, malgrat tots els grans entrebancs i obstacles que la vida et va posar al davant… llevant-te a dos quarts de 7 cada matí, per dutxar-te, arreglar-te i esmorçar i anar cap a la teva feina. Després, quan ja et vas jubilar, encara llevant-te d’hora i donant-nos la lliçó viva que l’esforç i el treball són valors que ens fan humans.
Tinc alguns records que tú has perdut en la meva memòria, estigues tranquila, perquè per aquesta banda encara seguiràs viva… però m’angoixa pensar on són, qui ha recollit, aquells records teus i només teus que s’esvaeixen a cada pas cruel i devastador d’aquest darrer enemic que t’ha envaït. Potser era millor oblidar, iaia… potser sí. Potser el teu enemic sabia que era el millor per tu, potser és el teu darrer acte d’intel·ligència… oblidar.
Però és tan trist, iaia…

El darrer enemic de Josep Antoni Garcia Rami està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Poesia visual… art en estat pur

En aquesta entrada no calen paraules… penso… només inclinar-nos davant les múltiples cares de la bellesa…